Article d’Özgür Güneş Öztürk a Catarsi Magazín.
Davant les seqüeles del terratrèmol que ha sacsejat Turquía i Síria, ens interroguem sobre les funcions dels estats capitalistes prestant especial atenció al rol de la construcció en l’acumulació de capital, a la biopolítica, a la relació entre educació i ciutadania i, finalment, al propi concepte de societat front a l’Estat.
El passat 6 de febrer dos terratrèmols de magnitud 7,8 i 7,5 Mw van sacsejar el sud-est de Turquia, afectant deu províncies que s’ubiquen a la falla d’Anatòlia. Van causar milers de morts, ferides i desaparegudes. Ja ha passat més d’una setmana i trobo que l’única cosa que puc fer és escriure per canalitzar la meva tristesa, impotència i ràbia. L’escriptura és la via per ordenar el meu pensament i sentiments i, pensar, és l’únic lloc on puc assossegar-me.
En realitat, aquests dies hauria de dedicar el meu temps a escriure un article acadèmic amb el qual estic treballant que es titula: «Possibilitats per teixir una transformació real: Amb l’Estat o sense?». Però no puc fer-ho, perquè cada cop que intento concentrar-me, em trobo navegant a Twitter, llegint missatges de centenars de víctimes i les seves familiars, i escoltant els seus crits gravats amb un mòbil. La gran majoria d’elles es pregunten el mateix: On és l’Estat?
Algunes afirmen que «no és el poble, sinó que és l’Estat el que ha quedat sota les runes». Altres diuen «aquesta excavadora no és de l’Estat, que l’Estat ens escolti. Que el govern no digui que hi és, perquè no hi és. Aquesta excavadora la vam llogar nosaltres mateixos i la vam portar d’Urfa. Vam poder salvar la meva neboda». N’hi ha d’altres que adverteixen als que «manen a l’Estat» que no tornin mai més allí per demanar el seu vot. Entre aquest grup de persones, he vist el reportatge d’un home gran de Kahramanmaraş que carregava dins una bossa el cos sense vida d’una familiar per dur-la a enterrar amb el seu cotxe particular. I cada cop que veig un d’aquests vídeos, intento respondre la pregunta que es fan aquestes persones víctimes del terratrèmol: On és l’Estat? Aquest breu escrit és fruit d’aquesta qüestió.
Els estats moderns que coneixem són estats capitalistes que imposen els interessos d’una classe com a interessos universals dels éssers humans. L’estat modern és l’organització política —també podríem dir la forma política— de les societats capitalistes. Si en la societat capitalista el propòsit de la classe burguesa és acumular més i més plusvàlua i expandir el Capital, l’Estat és la forma política d’aquest propòsit. És el que estableix relacions contractuals d’interacció social (drets, llibertats i deures de la ciutadania) desdibuixant les relacions de conflicte, és a dir, el conflicte de classe. Des d’aquesta perspectiva podem comprendre algunes accions de l’Estat turc que tenen un impacte clar en la societat i en el marc d’aquests primers dies després del terratrèmol.
Com a primera qüestió convé destacar que el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) ha construït el seu programa de creixement econòmic de Turquia a base de l’enfortiment del sector de la construcció com a sector dominant. Com bé observava el geògraf marxista David Harvey el procés d’urbanització i l’explotació del sòl s’han convertit en un instrument i una característica primordial per a la reproducció del capitalisme i l’enriquiment del capital en les societats contemporànies. L’estratègia política i econòmica de l’AKP és un bon exemple d’aquesta tesi. Les seves polítiques urbanístiques neoliberals basades en la mercantilització de l’espai, en l’explotació de mà d’obra desqualificada –que també serveix per controlar la tensió social que crea l’atur i l’empobriment de les classes populars— i en destinar l’excedent que crea aquesta explotació als pressupostos públics, ha estat clau per la continuïtat de l’hegemonia de l’AKP.
No hi ha dubte que aquesta política-econòmica satisfà principalment la necessitat de crear i absorbir l’excedent de Capital d’una important part de les empreses nacionals –especialment les de la burgesia islàmica– que cada cop més han augmentat les seves inversions en el sector de construcció com a nou camp d’acumulació de la riquesa. Això les va protegir davant la competència internacional. A més, donat que aquesta estratègia de creixement econòmic va de la mà del procés de privatització del deute, també va ser útil per salvaguardar els interessos del sector financer i els bancs del país. Finalment, la famosa “amnistia de zonificació” de l’AKP que va entrar en vigor just abans de les eleccions generals del 2018, va servir per donar llicència d’obra a aquells edificis que no complien la normativa i, suposadament, va ‘beneficiar’ aproximadament 7.600.000 persones segons les dades estatals. Amb aquesta amnistia (i en una població equivalent a l’actual de Catalunya) es va guanyar la titularitat legal de les seves propietats construïdes il·legalment, en la majoria dels casos, per cobrir les seves necessitats d’habitatge. En aquest context en què construir habitatges està desvinculat de la necessitat de cobrir el dret a l’habitatge digne, es redueix l’habitatge a un bé d’inversió. És a dir, a crear més i més riquesa i facilitar l’absorbiment d’aquesta riquesa via una política d’Estat que reparteix amb molta facilitat llicències d’habitabilitat com una estratègia electoral. No costa d’imaginar la quantitat de material de construcció de vital importància que s’ha robat en els processos d’edificació al llarg de tots aquests anys, com una forma més simple i ‘popular’ de la cultura corrupta que regna al país. La idea és, doncs, entendre que a Turquia els projectes de transformació urbana s’executen basats únicament en el benefici de la burgesia. I construir ciutats preparades a terratrèmols no és rendible pel capital. L’Estat ha complert a la perfecció el rol que li pertoca en l’ordre capitalista: possibilitar l’enriquiment del capital a costa de la pèrdua de milers—i si convé milions—de vides humanes.
En aquesta mateixa línia, per parlar del valor de la vida humana en l’ordre socioeconòmic actual, ens serveix el concepte de biopolítica de Foucault. El filòsof sosté que una de les transformacions de més pes en el camp del poder polític del segle XIX va consistir en la conservació –però també en la modificació i la reubicació—del dret de la sobirania de l’Estat: si el vell dret de la sobirania consistia en fer morir o deixar viure la seva ciutadania, el nou dret consisteix en fer-la viure o deixar-la morir. La biopolítica permet a la sobirania intervenir en la natalitat i la morbiditat de la població, és a dir, el subjecte d’intervenció no és la societat, sinó que és un cos múltiple, amb una quantitat innombrable que és la població com a problema biològic i com a problema de poder. Finalment, la biopolítica es dirigeix als fets aleatoris i imprevisibles que es produeixen en una determinada població.
No obstant això, la seva eina d’anàlisi ens és útil per entendre millor, la ineficiència i la lentitud de l’Estat turc en les primeres hores i els primers dies d’extrema importància per al rescat de les vides humanes i animals. D’acord amb la idea de Foucault, la segona qüestió que vull plantejar és que, si bé no sabem el nombre aproximat de persones que l’Estat turc podria permetre deixar morir, sembla clar que des del seu poder estatal fa un càlcul que nosaltres com a ‘població’ desconeixem. El que tinc clar és que deixar morir les víctimes d’un terratrèmol com ha fet l’Estat turc no té res a veure amb el destí de les persones, sinó amb una avaluació sobre fins a quin punt el poder de l’Estat pot suportar la mort de la seva població. Parlem de ‘soportar’ perquè sinó hi ha població viva no hi ha poder. Es tracta d’una decisió política, no és com alguns pensen, una simple manca d’operativitat.
El feminisme materialista, l’ecofeminisme i l’ecologisme social han debatut abastament les pràctiques de la sobirania i la cultura política dels estats patriarcals que obvien la nostra dependència dels béns naturals com ara la terra, l’aigua i l’aire. O aquelles que menyspreen el treball i la vida de la meitat de la població que som les dones. Com ben diu Yayo Herrero, el desastre que va provocar el terratrèmol que ens volen vendre com a natural, també és fruit de la cultura patriarcal en què hi ha alguns éssers privilegiats que es conceben a si mateixos com a éssers absolutament independents de la terra i del mateix cos, i que no es responsabilitzen dels cossos de les altres persones.
En relació amb això, crec que és necessari reflexionar sobre una altra funció de l’Estat modern sobre la qual s’ha discutit bastant en les xarxes socials aquests dies. És la tercera idea que voldria apuntar a l’article. Aquesta funció té relació amb l’educació pública com el mitjà per garantir l’exercici de la ciutadania responsable, democràtica, crítica i lliure. La relació entre aquesta funció de l’Estat modern –ja hem dit que és un estat capitalista, patriarcal i ecocida—i la tragèdia que viu la població víctima del terratrèmol, mereix una atenció especial especialment en el context de Turquia. Turquia és un país que des de fa 21 anys està governat per l’AKP subscrivint l’islam polític –el moviment polític global que té més domini en els països d’Orient Mitjà i nord d’Àfrica–i el neoliberalisme autoritari com a model econòmic i polític. En el cas que ens ocupa ens estem referint a un estat capitalista i patriarcal governat per la ideologia d’aquest islam polític. Però, a més a més, això suposa que no hi ha una educació pública que reforci el respecte dels drets humans i el respecte a la vida, que posi al davant la ciència a les supersticions de la religió, que formi les generacions com a titulars de responsabilitats que han de viure a un país en què 42% del seu territori té un potent perill sísmic, i que previngui el desenvolupament de conductes que condueixen la ciutadania al frau. Això suposa que l’Estat, com a aparell polític del sistema capitalista i patriarcal, pugui teixir un procés de regressió i islamització de les relacions socials en un país en què una part de la població pot sentir “gratitud a Déu” per no haver mort (tot i viure en un edifici que pateix d’una alta vulnerabilitat sísmica) o creure que les persones que van perdre la vida, van morir a causa de l’expiració del temps que se’ls havia assignat en vida.
L’última qüestió que voldria abordar té a veure amb la mateixa noció de societat. Des de la perspectiva materialista la societat ha de ser entesa com el producte de les accions recíproques entre les persones, és a dir, com la suma de les relacions que construeixen les persones. Com va dir Marx, l’individu A no és un esclau en si mateix. L’esclavitud es determina dins una societat concreta, i a través d’aquesta societat. No obstant això, els lectors que pensen que estic intentant deduir que els i les supervivents del terratrèmol creen les seves pròpies condicions de vida perquè, en definitiva, porten un partit al govern o el mantenen al govern, sens dubte, s’equivocarien. El que vull expressar és que no podem entendre la societat com una abstracció posicionada contra l’individu. Contràriament, el que configura i crea la societat com a procés històric són les relacions entre les persones i la interacció de les persones amb la natura que també esdevé relacions socials. Som nosaltres, les persones que canviem l’entorn i les seves condicions i, alhora, som fruit de l’entorn i les condicions en què hem crescut. Des d’aquest punt de vista, tot i que el terratrèmol és una de les catàstrofes naturals més destructores que hi ha, hem d’acceptar que està a les nostres mans minvar considerablement el dany que provoca, perquè comptem amb la investigació científica que identifica les zones sísmiques i desenvolupa mètodes de previsió i de protecció. Assenyalar el context social i relacional de la destrucció implica prendre la responsabilitat col·lectiva que tenim en aquesta tragèdia. I de nou, només així podrem definir l’ésser humà com un poder social que té el poder de canviar i transformar.
També podem expressar l’anterior idea de la següent manera: els constructors que roben materials per enriquir-se durant la construcció dels edificis en què viurà la seva pròpia família o milers d’altres famílies, els enginyers i empleats públics que no inspeccionen aquestes construccions, els inspectors que atorguen llicències per canvi de suborns, l’empresari que va tallar les columnes principals d’un edifici per obrir una sala de gimnàs o un restaurant a sota, així com els que no van veure tot això i no van fer prou per evitar-ho: Tots i totes hem fet possible que aquest terratrèmol es convertís en una tragèdia. Per tant, penso que la pregunta que hem de formular potser no és «On és l’Estat?» perquè l’Estat turc, com una forma d’Estat fort i autoritari, compleix les seves funcions i està fent exactament allò que li pertoca. En canvi, sí que ens podem preguntar: On som nosaltres? Qui som nosaltres?
Davant de la negligència de l’Estat turc i la ineficiència de tots els seus aparells del rescat, els pobles de Turquia es van organitzar de manera immediata. Els miners que han pogut abandonar el seu lloc de treball, els paletes, o les persones formades i no formades en ajuda humanitària, es van traslladar a les zones afectades per participar en les operacions civils de rescat. Els i les treballadores sanitàries voluntàries i farmacèutics; els col·lectius organitzats al voltant d’ateneus, dels partits polítics d’oposició; el poble kurd organitzat i moltes altres, s’hi van sumar. Així hem vist com les capacitats solidàries que l’ordre social dominant havia debilitat fins aleshores, de manera inesperada, passen a primer pla. La tragèdia és compartida i crea esquerdes en l’ordre hegemònic, obrint vies i possibilitats perquè la vida s’organitzi d’una altra manera. Això és el que alarma les elits de Turquia. I és per això que pretenen robar-nos de nou la ràbia de la qual ens hem apoderat, i fer canviar de nou el seu sentit. Pretenen que es dirigeixi a les persones refugiades titllant-les de receptores de les ajudes i saquejadores. Volen que aquesta ira es dirigeixi a les kurdes, armènies, alevís i totes minories no musulmanes que són el ciment de la societat turca. Davant d’això hi ha una única cosa a fer, com deia el sociòleg marxista John Holloway: recordar que aquesta ràbia és nostra; però que està dirigida a nosaltres mateixes i amenaça de destruir-nos a tots i totes. O ens hi enfrontem perquè és el principal obstacle per lluitar juntes per la nostra dignitat com a éssers humans, o bé esperem els futurs terratrèmols que gesta l’Anatòlia, confiant que ens salvarà la veritable sang turca que corre en les nostres venes amb l’ajuda de Déu.
